Barcelona Cultura

Dos antropòlegs franquistes

Peseta 1944

Els estudis d’Antropologia, a nivell acadèmic, a l’Estat espanyol, van aparèixer de forma tardana, probablement perquè Espanya no tenia grans territoris colonials amb poblacions al marge de la cultura occidental per controlar.

Malgrat tot, abans de la guerra civil, va haver-hi alguns intents per institucionalitzar l’antropologia a nivell universitari, sobretot a partir de la seva associació amb l’arqueologia. La derrota republicana va suposar l’exili de bona part de la intel·lectualitat espanyola, l’atribució d’uns minsos pressupostos per a investigació i la subordinació de la ciència a la ideologia del règim. El franquisme, després de la guerra, va col·locar al capdavant de les institucions antropològiques de l’Estat a dos dels seus fidels incondicionals: Julio Martínez Santa-Olalla (1905-1972) i José Pérez de Barradas (1897-1981).

Aquests dos individus no es van caracteritzar per la qualitat de les seves recerques, ni per potenciar les recerques dels altres. Martínez Santa-Olalla era un admirador de les tesis racistes nazis sobre l’expansió dels aris, que ell aplicava al cas espanyol. Durant la Segona Guerra Mundial també es va convertir en un dels ideòlegs de l’expansionisme espanyol. Pérez de Barradas, per la seva part, era un defensor de l’eugenèsia i prenia l’Alemanya nazi com a model.

La derrota d’Alemanya a la Segona Guerra Mundial va implicar la marginació progressiva de Santa-Olalla i Pérez de Barradas en les institucions antropològiques. Però l’antropologia acadèmica, a Espanya, no començaria a superar la seva crisi fins ben entrats els anys seixanta.