Barcelona Cultura

Els dies epagòmens del calendari republicà

Rellotge de base decimal
Rellotge de base decimal

Entre 1793 i 1806, a França, va estar vigent un calendari que intentava racionalitzar l'any i culminava al final de l'estiu amb cinc o sis dies de celebració que no pertanyien a cap mes.

Més enllà de l'herència cultural i política, un dels elements més quotidians que ens va deixar la Revolució Francesa és el sistema mètric decimal. Molt més efímera va ser la translació dels seus principis a la mesura del temps, que no només afectaven les setmanes i els mesos sinó també a les hores, els minuts i els segons.

Totes les cultures, a l'hora de mesurar el temps, han partit de tres unitats naturals: la successió del dia i la nit, el cicle de creixement i minvament de la lluna i el pas de les estacions. Però aquests fenòmens, que es corresponen amb la rotació de la Terra –el dia– la translació de la lluna al voltant de la Terra –el mes– i la translació de la Terra al voltant del Sol –l'any– no encaixen entre si d'una manera exacta.

Al llarg dels darrers mesos hem conegut celebracions que no es poden fixar en una data del nostre calendari –el Ramadà musulmà, el Qi Xi xinès i el Krishna Janmashtami hindú–, ja que es regeixen per altres calendaris que són lunars, és a dir, on els mesos es corresponen exactament amb les fases de la lluna, i en els quals, mirant al cel nocturn, podem saber a quina alçada del mes ens trobem. El problema d'aquests calendaris és que dotze mesos tenen una durada de 354 dies, onze menys dels necessaris per completar la translació de la Terra al voltant del Sol, i per tant es van avançant any rere any respecte a les estacions. Alguns calendaris lunars, per evitar aquest decalatge, afegeixen periòdicament un tretzè més, amb una lògica semblant a la dels nostres anys de traspàs, però tot i així resulta molt difícil calcular, a partir del calendari, quan són els solsticis i equinoccis que marquen el canvi d'estació.

El calendari que nosaltres utilitzem, d'origen romà i reformat el segle XVI pel Papa Gregori XIII, s'inspira en el que ja feien servir els egipcis, i prima el cicle solar per sobre del lunar, de manera que els nostres mesos ja no es corresponen amb les fases de la lluna. L'únic vestigi que conservem de l'antic calendari és la setmana, que es basa –d'una manera molt inexacta– en les quatre fases que completen el mes lunar.

El canvi que van intentar introduir els republicans francesos era en realitat un retorn al model egipci. L'any es dividia en dotze mesos idèntics, de trenta dies, i els cinc o sis dies que faltaven per completar l'any solar eren dies especials. Però mentre pels egipcis aquests dies eren funestos i de mala sort, els revolucionaris van decidir convertir-los en dies de celebració: les festes de la virtut, el geni, el treball, l’opinió i les recompenses. En els anys de traspàs s'afegia un sisè dia dedicat a la revolució. Aquests dies eren coneguts com a complementaris, epagòmens –que té el mateix significat en grec– o sans-cuolttides, en honor als sans-culottes, els revolucionaris de les classes populars.

Calendari republicà
Calendari republicà

També van voler secularitzar el calendari, canviant el nom dels mesos i fins i tot de cadascun dels dies, dedicant-los a fenòmens meteorològics, animals, plantes, estris i tasques agrícoles. Un altre canvi important va ser reformar la setmana i allargar-la fins a deu dies, de manera que cada mes n'inclogués tres i sempre comencés en el primer dia de la setmana.

Finalment, el dia comptava amb només deu hores –per tant molt més llargues que les nostres– que es dividien en 100 minuts i 100 segons. Els rellotges que es van fabricar per seguir aquest nou sistema no van tenir gaire èxit, tot i que la seva base decimal facilitava molt el càlcul del temps.

Així doncs, si aquest calendari s'hagués estés i conservat, el dia 15 de setembre acabaria el mes fructidor, el darrer de l'any, i després gaudiríem de 6 dies festius abans no comencés l'any amb el mes vendemiari, just el dia de l'equinocci de tardor.