Barcelona Cultura

Secrets de l'Etnològic: la figura de Krishna

La col·lecció Folch compta amb una bona mostra d'escultures que representen deïtats hindús. Ens fixarem en una d'elles, el krishna, per intentar aproximar-nos a la complexitat d'aquestes creences que suposa el tercer conjunt amb més seguidors al món.

Aquesta figura, datada entre els segles XII i XIV, representa el Balakriṣna, o Kriṣṇa nen, que al mateix temps és una representació del déu Viṣṇu. Prové de la terra dels Tamils, al sudest de l'Índia.

En aquesta època i aquesta regió, també s'esculpien unes figures molt i molt semblants, però que no representen un déu sinó un sant: el poeta Sambandar, devot d'un déu diferent: Śiva.

Totes dues representen un nen, però la figura del sant evoca una llegenda que ens donarà algunes pistes.

El nen Sambandar es trobava al temple de Śiva, i allà Pārvatī, l'esposa del déu, li va oferir una copa amb llet. El pare de Sambandar, en veure la seva boca tacada de llet, li va preguntar qui li havia donat. El sant va assenyalar cap al cel i va començar a ballar i cantar una cançó de lloança al déu Śiva.

Figura de Kirshna (CF4668)

Sambadar - Asian Art Museum of San Francisco

Així doncs, la manera de reconèixer si l'escultura representa Sambandar o Kriṣṇa, es fixar-se en la postura de la ma dreta: si assenyala cap al cel, es tracta del sant. El gest que fa Kriṣṇa en aquesta figura, amb la mà oberta, és un signe de protecció, tot i que podem trobar altres representacions en que sosté una bola de mantega, en referencia als petits furts que expliquen que realitzava a les cases del seu veïnat. Es possible que la confusió de les dues figures provingui de la similitud d'aquestes dues llegendes.

Malgrat la posició de la mà, són molts els elements comuns, com la postura, el tocat, les arracades o el collar que duen tots dos.

Si cerqueu a internet, trobareu moltes fotografies erròniament atribuïdes, i les cases de subhastes es preocupen molt per assenyalar els detalls que confirmen la correcta identificació de les figures que presenten.

Més enllà de la barreja entre un déu i un sant, és important destacar que Śiva i Viṣṇu són dos de les principals deïtats hindús i hi ha diferents corrents que reclamen que un o l'altre és el déu suprem o el més important. Per exemple, la dinastia Chola, que governava els territoris Tamil durant el període del qual provenen aquestes figures, és considerada xivaïta, és a dir, seguidora de Śiva.

Per a les persones europees, amb una cultura dominada durant gairebé dos mil·lennis pel monoteisme cristià, ens resulta difícil entendre el politeisme practicat a l'Índia, on l'existència de diferents déus, amb diferents noms i cultes locals, pot conviure amb idees més abstractes sobre l'existència d'un únic déu creador i primordial -o dos, o tres- i una sèrie de codis morals i rituals que fins i tot són compartits per altres religions com el budisme, el jainisme o el sikhisme.

Els estudiosos expliquen que les múltiples encarnacions i representacions de les deïtats índies es deuen a diferents processos d'expansió política i cultural, que feien que petits deus venerats localment s'assimilessin a déus considerats superiors. Al cap davall no és gaire diferent dels romans fundant temples on el pobles colonitzats veneraven els seus déus, o les històries de sants cristians inspirades en llegendes paganes.

De fet, la vida de Jesús s'assembla sorprenentment a altres déus i profetes de l'Egipte, l'Orient Mitja o l'Índia, com seria el cas del mateix Kriṣṇa.