Barcelona Cultura

El carrer

El carrer de Montcada és un dels carrers que desperten més interès a Barcelona. És un espai urbà singular, ben conegut pels museus que allotja, i ofereix un conjunt històric ben conservat. Resultat d’un llarguíssim seguit de transformacions, és un extraordinari contenidor històric que mostra, potser millor que cap altre espai de la ciutat, les característiques pròpies de la Barcelona dels segles baixmedievals i moderns.

Primeres etapes, segles XI-XV

MCM-Capella de Marcús (1166-1188), a l'extrem nord del carrer Montcada
Capella de Marcús (1166-1188), a l'extrem nord del carrer, edificada gràcies al llegat del comerciant i polític Bernat Marcús.

El creixement urbà de l’àrea on se situa el carrer de Montcada es va planificar cap al 1080, en uns terrenys fora muralles propietat dels canonges de la Catedral de Barcelona. Cap al 1200 ja existia a l’extrem nord del carrer la capella de Marcús i a mitjan segle XIII ja consta el carrer amb el seu nom actual. A finals d’aquell segle es consolidà la urbanització de la zona i el carrer, que unia la zona comercial de la Bòria amb el barri marítim de la Vilanova de la Mar, va quedar envoltat d’una àrea amb una intensa activitat productiva i comercial i una important barreja social, característiques que perdurarien durant els segles següents. Tot i així, era un espai menys atrafegat que els carrers propers i estava realçat per algunes cases grans, clarament residencials. Oferia una considerable varietat social, ja que hi residien alguns servidors de la casa del rei, famílies rellevants i de negociants amb molts recursos, i també artesans.

Segles XVI-XVIII

MCM-El carrer de Montcada des de la cantonada del carrer Barra de Ferro.
El carrer de Montcada des de la cantonada del carrer Barra de Ferro.

Durant els segles XVI i XVII es van produir canvis molt remarcables a les cases del carrer. A causa de l’acceleració de l’ascens social de molts membres destacats d’oficis i de mercaders cap a la petita noblesa, es van agregar cases contigües que van conformar alguns dels edificis més coneguts actualment. Al segle XVIII es van portar a terme obres en aquests edificis consolidats.

Durant aquell període, el nivell econòmic del carrer era alt i el preu mitjà dels edificis, elevat, i s’hi sumava el valor de les seves botigues com a espais de treball i comercials. El carrer allotjava veïns de Catalunya i de fora i s’hi establiren companyies que comerciaven amb zones de mig món. S’hi van establir botigues destacades, entre les quals hi havia adrogueries, tavernes i “cases de la neu”, seus de les companyies amb dret a portar gel a Barcelona i lloc on s’emmagatzemava. A finals del segle XVII i començaments del XVIII treballava al carrer de Montcada una part important dels velers de la ciutat.

A banda de comerciants i botiguers, el carrer també allotjava nobles, doctors en medicina, doctors en dret i juristes, apotecaris, adroguers, notaris, cirurgians i membres de molt diversos oficis i, en molts casos, els nobles propietaris d’una casa la llogaven a mercaders o altres persones. Per tant el carrer de Montcada presentava una notable diversitat i no es podia considerar un espai exclusiu de persones riques.

Segles XIX i XX

Al segle XIX, la transformació urbana va conduir les famílies més benestants fora de la ciutat emmurallada. Va començar la decadència del carrer de Montcada i les seves cases van ser utilitzades com a habitatges de renda i, a causa de la proximitat del mercat del Born, també com a tallers i magatzems. El 1835 es va obrir el carrer de la Princesa, que el dividí en dos trams.

El 1947 el carrer fou declarat Conjunt Monumental Historicoartístic i l’Ajuntament de Barcelona va posar en marxa un programa d’adquisicions i restauracions dels edificis per tal de preservar un patrimoni rellevant. Es va decidir que el destí de les cases adquirides fos ubicar-hi diferents museus, entre els quals el Museu Picasso de Barcelona. En les restauracions es va prioritzar la idea de posar en valor determinades característiques d’unes cases que van ser qualificades de palaus medievals. Seguint una estratègia escenogràfica es van suprimir elements dels segles XVI a XVIII, substituïts per peces medievals d’altres edificis de la ciutat.

MCM-Galeria del primer pis del pati de la casa Nadal
Galeria del primer pis del pati de la casa Nadal, un dels edificis seu del museu, resultat d'una intervenció dels anys setanta del segle XX.

Cases grans

A Barcelona no es parlava mai de palaus per referir-se als habitatges més importants, sinó de cases grans. El terme palau es reservava només per a alguns edificis molt singulars, com el Palau Reial o el Palau del Bisbe.

MCM-Pati de la casa Móra o del Marqués de Llió
Pati de la casa Móra o del Marqués de Llió, un dels edificis que formen la seu del museu.

Les cases grans del carrer de Montcada no eren construccions unitàries, sinó el resultat de diferents vendes i agregacions al llarg de la seva història. Moltes disposaven d’un pati central, al voltant del qual s’ordenava l’edifici, i d’un hort, que passà a ser un jardí terraplenat a l’alçada del primer pis. Les finestres del període medieval es van anar substituint des de finals del segle XVI per balcons. En els estudis, situats al replà intermedi de l’escala principal, els propietaris o llogaters de les cases, nobles inclosos, dirigien els seus negocis. En força cases es trobaven capelles situades a la primera planta i no faltaven guarda-robes al segon pis. Les xemeneies encastades a la paret i la presència de tapissos, mobles i ornaments de qualitat revelaven un nivell de confort mitjà-alt.

Informació útil

Publicació relacionada


Dues cases, un carrer, una ciutat