Barcelona Cultura

La festa de l'ós: el carnestoltes més animal

Festa de l'ós a Encamp

"Per la Candelera, l'ós surt de l'osera, i, si troba que fa bo, se'n torna a fer un gaitó". Ho diu el refrany, que deixa constància del temor que devia generar al Pirineu l'arribada de la primavera i, amb ella, el despertar de la hibernació d'uns óssos segurament afamats que potser no dubtaven a acostar-se massa a les poblacions. Avui, d'óssos n'hi ha pocs, però aquestes bèsties tenen la seva festa en moltes localitats, especialment a la Catalunya Nord.

Prats de Molló, Sant Llorenç de Cerdans, Arles de Tec... Diverses localitats de la Catalunya francesa celebren aquests dies, passat Sant Antoni, pels voltants de la Candelera i a tocar de Carnestoltes, variants diverses de La festa de l'ós en la qual, bàsicament, se simula la cacera d'una d'aquestes bèsties, tot i que amb variants i en dates diverses.

El cicle de Les festes de l'ós arrenca a Arles de Tec, a la comarca del Vallespir, on el 4 de febrer es fa una festa que té molt de carnavalesca, ja que forma part d'un conjunt de celebracions en les quals hi ha balls de màscares, l'aparició del Bou vermell (una mena de paròdia de les curses de braus) i, com una de les celebracions centrals, la simulació de la cacera a càrrec d'un grup de caçadors d'un ós salvatge que atemoreix la vila. Els encapçala el personatge del menador (o el trappeur, en francès) i una figura femenina (tot i que la interpreta un home) la Roseta. El Menador, que dirigeix la festa, fa una crida als seus conciutadans per sortir a caçar l'ós. Els acompanyen les "tortugues", uns homes vestits de blanc i amb la cara emblanquinada, que surten com tot el poble a caçar l'ós Martí, un home vestit de color fosc i amb un cap que representa el d'un ós. Ningú no sap qui és l'ós d'aquell any... fins que la bèstia no ha estat caçada i afaitada per un barber.

Més coneguda encara que la d'Arles de Tec i amb característiques similars és La festa de l'ós de Prats de Molló, on la celebració recrea una antiga llegenda en una festa que es repeteix cada any el primer diumenge de Carnaval, en aquest cas el 18 de febrer. Molt temps enrere, un ós hauria segrestat una noia del poble i l'hauria portada a la seva cova amb la intenció, no de menjar-se-la, sinó de mantenir amb ella relacions carnals. Després de rebutjar la bèstia un cop i un altre invocant la Verge, la noia aconsegueix sortir de la cova nou dies després de començar el captiveri, enfurismant una bèstia que brama amb força en descobrir la fugida. La llegenda, herència d'un temps en què els óssos feien estralls entre els ramats dels habitants de la població, ha generat una festa singular en la que, qui participa, difícilment en surt net. I és que protagonitzen la celebració un seguit d'habitants del poble que vesteixen pells de xai (abans vestien pells d'ós, ara ja molt escasses) i s'ennegreixen la cara amb un sutge que els confereix un aspecte ferotge. Óssos i caçadors fan aquell dia un bon apat i, un cop han menjat i begut vi amb abundància, comença la cacera. Atenció si sou visitants, perquè aquests óssos amb la cara bruta llencen a terra i empastifen de terra i fang tothom qui troben en el seu camí, preferentment les noies joves, en una representació dels intents de l'ós de la llegenda de fecundar la noia segrestada. Tothom corre per no caure sota les urpes d'aquestes bèsties, que són perseguides pels caçadors. Però la festa no s'acabarà fins que, unes hores més tard, apareguin els barbers o homes de blanc, uns personatges que vesteixen aquest color i que, a més, enfarinen la cara de les noies. Ells seran els encarregats, quan els óssos hagin estat caçats, d'afaitar-los, una operació que, diuen, equival en un pla simbòlic a la castració dels animals.

La festa, en conjunt, és una representació de la lluita del bé contra el mal. També a Sant Llorenç de Cerdans (Vallespir), on, enguany el 25 de febrer, es tancarà el cicle de Les festes de l'ós. Igualment barrejada amb les celebracions del Carnestoltes, aquí s'utilitza una pell d'ós real i també hi ha el personatge del Menador (en aquest cas, el Menaire) que dirigeix la festa. Un cop més, a Sant Llorenç s'afaita l'ós un cop caçat, amb la particularitat que, després d'afaitar-lo, es fa veure que se'l mata d'un cop de garrot. Participen a la festa personatges clarament carnavalescos, entre els quals La Monaca, una mena de siamès interpretat per un actor amb una figura adherida i els Botifarrons, que són un grup d'homes vestits de blanc i amb la cara enfarinada.
En tots els casos, la festa s'acaba amb la Dansa de l'ós o, segons la localitat, amb la ballada de tres sardanes o ballant en rotllana amb els participants agafats de la cintura. Sempre és una celebració amarada de simbolismes que al·ludeix tant a la victòria del bé sobre el mal com a la fi d'un hivern que ja deixa pas al període primaveral.