Barcelona Cultura

Festes d'arreu: El Ramadà, més enllà del dejú

Ramadà

Pakistanesos, marroquins, algerians... Molts membres d'aquestes comunitats barcelonines i algunes altres celebren durant aquest mes el Ramadà, una de les principals celebracions musulmanes. El dejú durant les hores diürnes és un dels aspectes més coneguts d'una festa que, tot i això, és molt més complexa.

Es calcula que a Catalunya hi havia, el 2016, prop de mig milió de musulmans, bona part dels quals viuen a Barcelona. Alguns són nascuts aquí i d'altres procedeixen de països que van del Marroc o Pakistan a Algèria, Senegal o Nigèria, entre d'altres punts d'origen. Tots els qui observen els preceptes de la seva religió celebren aquests dies, des del passat 27 de maig al pròxim 25 de juny, el Ramadà, una festa que canvia cada any de data (es desplaça uns 12 dies anuals respecte al nostre calendari) ja que es fixa segons el calendari lunar que fan servir els musulmans. De fet, "Ramadà" és el nom del novè mes lunar, durant el qual els fidels estan obligats a observar el dejuni. Però aquesta pràctica, a la que estan obligats els creients púbers i en bones condicions de salut, es coneix entre els musulmans amb el nom de ṣawm. Dones embarassades, viatgers en trànsit, malalts, avis i àvies massa dèbils, doncs, estan exemptes de l'obligació de fer dejuni o ṣawm, que no només inclou la prohibició de menjar aliments durant el dia, sinó també de beure aigua o mantenir relacions sexuals.

Ara bé, de la mateixa manera que s'estableix aquesta limitació entre la sortida i la posta de sol, les normes musulmanes també obliguen a prendre aigua i aliments des del mateix moment en què es pon el sol. És l'anomenat iftar, el primer menjar que trenca el dejú i que molt freqüentment es fa de manera col·lectiva. D'entrada, s'ha de menjar un aliment dolç i lleuger, com per exemple els dàtils, que s'acompanyen d'aigua o llet. I a partir d'aquí, la ruptura del dejú desencadena un festival gastronòmic que omple les taules de les famílies musulmanes de menges casolanes delicioses i especialment energètiques, entre les quals la sopa harira, una especialitat marroquina feta de carn, verdures, cigrons i espècies, i un bon nombre de dolços deliciosos. Entre els pakistanesos, són populars menges com les samoses (crestes farcides de verdura o carn) o pakores (verdura fregida).

La darrera menjada de la nit, abans no surti el sol, fa les funcions de desdejuni i ha de ser lleugera. És l'anomenat suhur, durant el qual són habituals els plats bullits o al vapor. No és un menjar obligatori, com l'iftar, però sí que està especialment recomanat.

A més de l'obligació de fer dejú, es considera el Ramadà com un mes de purificació espiritual durant el qual, de manera especial, s'ha de resar, recitar l'Alcorà i fer caritat.

Hi ha diverses celebracions que es commemoren durant el mes del Ramadà, però, a més del dia que marca l'inici del dejú, en destaquen dues: la Nit del destí o Làylat al-Qadri i el dia en què acaba el dejú o Aid el Fitr. Amb el nom de la Nit del destí es commemora el moment en què, segons la tradició, haurien estat revelats al profeta Mahoma els primers versicles de l'Alcorà. No hi ha acord sobre la data exacta però, per convenció, se celebra els últims deu dies del mes de Ramadà. A causa de la importància de la data, molts practicants es concentren a respectar especialment els preceptes aquests últims dies, resen entre la sortida del sol i el crepuscle o, en alguns casos, es retiren a la mesquita dedicats a resar i a recitar l'Alcorà en el que s'anomena i'tikaf.

Finalment, el darrer dia del mes lunar es coneix amb el nom d'Aid el Fitr, que és de fet la festa de ruptura del dejú. Aquell dia es resa una oració especial i es lliura menjar als qui més ho necessiten (o, en el seu defecte, diners), ja que la caritat és un precepte especialment marcat per l'Islam. És tradició que el dia en què acaba el dejuni la família sencera vagi a la mesquita per tal de pregar en comunitat, que es faci regals als nens, que els fidels es banyin i es perfumin i que s'estreni roba nova. És freqüent, a més, que els homes vesteixin de blanc com a símbol de puresa. Acabades les cerimònies religioses, es dedica la resta de la jornada a visitar les tombes dels avantpassats als cementiris, si és possible, i a visitar amics i familiars.