Barcelona Cultura

La Mercè, la Laia i més

Balconada de l'Ajuntament de Barcelona
Balconada de l'Ajuntament de Barcelona

Els patronatges locals són una tradició molt arrelada en el cristianisme, però el seu origen i història són molt diversos. A Barcelona comptem fins a mitja dotzena de patrons i patrones.

Aquest cap de setmana se celebren les festes de la Mercè, però ja sabem que no es tracta de l’única patrona de la ciutat. Les festes de Santa Eulàlia s'han recuperat en els darrers anys, però aquestes no són les úniques patrones que ha tingut la ciutat al llarg dels segles.

Actualment, en un context laic, les festes patronals no tenen pràcticament cap connotació religiosa, més enllà d'actes litúrgics d'un caràcter molt secundari, però per conèixer els seus orígens cal entendre com era viscut el cristianisme en altres temps.

La veneració dels sants i santes, així com el culte a diferents advocacions o avatars de Crist i de la Verge són una reminiscència de les religions politeistes, les habituals en l'àmbit mediterrani abans de l'arribada del cristianisme i posteriorment de l'Islam. El politeisme pagà es caracteritza per la proliferació de cultes locals o sectorials –per oficis, per exemple– i una relació funcional amb les deïtats, que són emprades segons els interessos dels creients per obtenir favors, gràcies i privilegis. En contra de la doctrina monoteista, diferents esglésies han hagut d'acceptar –i també han aprofitat– la devoció de la religiositat popular cap a aquestes figures.

Un dels trets que evidencien aquesta continuïtat entre el paganisme i el cristianisme –i que les diferents corrents protestants van eradicar en major o menor mesura– és l'atribució dels temples a diferents sants, tal com els antics els dedicaven a algun déu del seu panteó. En ser els temples uns centres importants per a la cultura, la política i l'economia, els sants o verges que s'hi veneraven esdevenien símbols de la ciutat. Un bon exemple seria el del Partenó d'Atenes, que va ser convertit en església i dedicada a Maria, que compartia amb Atena, la deessa grega protectora de la ciutat, el fet de ser verges.

En el cas de Barcelona, trobem un exemple que respon a aquesta identificació entre el temple i la ciutat. La catedral de Barcelona estava dedicada a la Santa Creu, però, en una clara operació propagandística, el bisbe Frodoí va descobrir –molts historiadors diuen que més aviat va inventar– les restes de Santa Eulàlia. Els estudiosos assenyalen que la vida de la nena màrtir barcelonina està clarament inspirada en el seu equivalent de Mèrida, però, en el context del segle IX, la troballa servia per atorgar prestigi i poder a la seva diòcesi. Per entendre com de comunes eren aquest tipus d'operacions, es pot assenyalar que el descobriment del sepulcre de Sant Jaume a Galícia n'és contemporani. Santa Eulàlia va arribar a ser un símbol important de Barcelona, fins al punt d'aparèixer en el penó que representava la ciutat en la seva defensa militar.

Un altre tipus de patrons són aquells que eren escollits com a protectors de la ciutat. En el cas barceloní destaquen Sant Roc, Sant Cristòfor i Sant Sebastià, que eren invocats per defensar-se de les pestes i altres calamitats. És interessant assenyalar que es tracta de tres sants ben diferents: un de medieval, un que forma part de les llegendes apòcrifes sobre Crist i un màrtir romà.

Aquesta va ser també la funció de Santa Madrona –molt vinculada al mar i a la muntanya de Montjuïc – i de la Verge de la Mercè, que inicialment va ser admesa com a protectora per haver salvat la ciutat d'una plaga de llagostes. La seva ascensió fins a patrona indiscutible té molt a veure amb el paper destacat d'Eulàlia com a símbol de la defensa barcelonina el 1714 i la voluntat de les autoritats d'esborrar el seu record. No seria fins a 1868 que la Mercè va ser declarada patrona pel Papa Pius IX. A partir de les dècades següents es començarien a celebrar unes festes en el seu honor, sempre impulsades pel consistori i sense cap base tradicional ni popular.