Barcelona Cultura

Peary, Minik i els inuïts

Robert Edwin Peary
Robert Edwin Peary

Bona part dels exploradors occidentals van tenir un comportament lamentable respecte a les poblacions dels territoris pels que passaven. Però un dels pitjors, entre tots ells, va ser Robert Peary, un dels grans exploradors del Pol Nord. De fet, sembla ser que en tota la seva vida Peary no va tenir un comportament digne amb ningú. Era un individu molt i molt desagradable: els seus companys de viatges n’explicaven horrors. I és molt probable, que, a més a més, fos un estafador: sempre es va presentar com el conqueridor del Pol Nord, però els estudis actuals semblen descartar-ho. A més a més, es creu que ell era conscient de que no hi havia arribat mai, al Pol, i que va falsificar les seves dades per assolir la fama, la seva veritable obsessió.

En tot cas, si Peary va aconseguir d’acostar-se al Pol, va ser gràcies a que va usar les tècniques de desplaçament que empraven els esquimals, i que havia aprés el seu company d’expedició Matthew Henson, un afroamericà que es va convertir en un mite entre els inuïts (encara en parlaven 70 anys més tard). De fet, Peary i Henson van establir una relació tan estreta amb els inuïts que van acabar tenint fills amb dones inuïts (malgrat el racisme de Peary). Però això no és una cosa tan estranya, perquè aquests pobles del gran Nord practicaven fins fa poc la prostitució hospitalària: els homes oferien les seves esposes als visitants. Peary això sempre va ocultar-ho als seus finançadors nord-americans, entre els que no hi faltaven alguns fervents puritans.

Peary va actuar amb gran ignomínia amb els inuïts. En primer lloc, els va robar un meteorit de 100 tones que hi havia al seu territori. Aquesta roca no només tenia un alt valor ritual per als inuïts, sinó que a més a més constituïa l’única font de ferro en un territori immens i l’usaven per fer alguns objectes. No va tenir cap escrúpol en agafar el meteorit i endur-se’l a Nova York. Anys més tard la seva vídua el vendria al Museu d’Història Natural d’aquesta ciutat. Peary també va robar els cadàvers d’uns esquimals que coneixia, tot just després que es morissin, i els va vendre a un museu.

Aquestes no van ser les majors ignomínies de Peary amb els inuïts. El 1897 va fer un viatge d’exploració a l’Àrtic que no va tenir els resultats esperats. Per tal de satisfer els seus finançadors, se li va ocórrer de dur un grup d’inuïts a Nova York per lliurar-los a alguna institució acadèmica (sembla ser que li havia suggerit la idea anteriorment l’antropòleg Franz Boas). No era res extraordinari, a l’època: encara hi havia amb freqüència circs humans (se’n farien també al Tibidabo i a Montjuïc durant l’Exposició Universal de 1929) i el pigmeu Ota Benga seria mostrat en una gàbia al zoològic del Bronx.

Peary va endur-se un grup de sis inuïts als Estats Units. Els va prometre que després de conèixer el seu país els retornaria a Groenlàndia. Però Peary, després de passar una temporada mostrant-los als curiosos a canvi de 25 centaus la visita, es va limitar a lliurar-los al Museu d’Història Natural de Nova York, que no tenia previst retornar-los al seu país. Quatre esquimals van morir ben aviat de tuberculosi, i un va aconseguir retornar al seu país. El Museu va enredar al sisè membre, el nen Minik; Boas va organitzar un fals enterrament del seu pare amb un taüt ple de fusta, al que se li va fer un ritual inuït.

Minik
Minik

En realitat el Museu d’Història Natural no va enterrar el pare de Minik, sinó que va extreure’n l’esquelet, que va ser guardat a les dependències de la institució. De Minik se’n va fer càrrec un conservador del Museu, William Wallace, que va cuidar-lo com un fill, tot i que confessava que el nen inuït sempre s’havia sentit estranger als Estats Units.

Quan Minik va assabentar-se’n que el museu conservava l’esquelet del seu pare, va reclamar que li retornessin les despulles per tal d’enterrar-les correctament, i Wallace li va donar suport. Però el museu no li va fer ni cas i el curador va acabar per perdre la feina. Aleshores Minik va exigir a Peary que el retornés a casa. Aquest va acceptar per por a que Minik fes públic els seus afers amb dones inuïts. Peary va anunciar amb molta publicitat que retornaria el xicot a Groenlàndia amb molts regals. Evidentment, mentia: Minik va anar-se’n amb el que duia posat i ben poc més.

Però la història no té un final feliç. Minik havia crescut en una societat molt allunyada a la dels inuïts, entre gent força diferent. Fins i tot havia oblidat la seva llengua, que va haver de tornar a aprendre. Viuria a Groenlàndia fent de caçador, però també de guia i de traductor. El 1916, inadaptat, va decidir, finalment, retornar als Estats Units. Va treballar en una explotació forestal; sembla ser que va tenir sort, perquè el seu cap el tractava com un parent. Però Minik moriria el 1918 a l’epidèmia de febre espanyola. El 1993, 75 anys després de la seva mort, les restes del seu pare tornarien a Groenlàndia on serien enterrades segons el ritual inuït.

La vida de Minik va ser donada a conèixer gràcies a l’estudi de l’historiador canadenc Kenn Harper, que va escriure el 2001 l’obra Give My Father’s Body: The Life of Minik (en castellà Minik, el esquimal de Nueva York, ed. Circe). I la relació de Peary i Henson amb les dones inuït i amb la seva descendència va ser analitzada pel professor de Neurologia S. Allen Counter (mort aquest estiu) en el seu llibre North Pole Legacy: Black, White and Eskimo (1991).

Gustau Nerín