Barcelona Cultura

La Verema

Vendémiaire
Vendémiaire

Amb setembre arriba un dels períodes més importants del calendari agrícola: la collita del raïm. La història d'aquest cultiu explica moltes coses de la nostra societat, no només al camp.

A l'exposició estable de Montjuïc es pot visitar un àmbit presidit per una premsa de raïm, procedent de Vimbodí, a la Conca de Barberà, i que es va fer servir durant el segle XIX. És un objecte espectacular per les seves dimensions i també per ser testimoni d'una tecnologia preindustrial que ens parla de l'exotisme que representa avui el nostre propi passat. L'àmbit es completa amb altres estris agrícoles que ja no es veuen en el camp català, però per no quedar-nos ancorats en temps pretèrits, també podem sentir el testimoni d'un viticultor actual, que ens explica quines tasques implica el cultiu de la vinya al segle XXI.

Junt amb la sega del blat, als mesos de juny i juliol, la verema és una de les activitats agrícoles que més mà d'obra necessitava, i requeria –i encara avui en dia– el desplaçament de jornalers que acudien temporalment per realitzar aquesta tasca. És per això que en moltes localitats encara es conserven celebracions vinculades aquest procés agrícola. També és significatiu que en el calendari republicà, que estigué en vigor durant la revolució francesa, els únics mesos dedicats a tasques específiques fossin precisament messidor –pel nom de la collita en llatí– i vendémiaire –vendimiari.

A Catalunya es reconeixen 10 denominacions d'origen que identifiquen els diferents territoris on es produeix vi, a més d'una amb el nom genèric de Catalunya i una altra diferenciada per al cava. Tot i la seva extensió actual, els camps de vinyes han reculat considerablement en el darrer segle. Un bon exemple de l'antic abast dels ceps, que avui ens sembla inèdit, és que a les comarques pirinenques dels Pallars, l'Alt Urgell i la Cerdanya, així com Andorra, eren força comuns fins al 1900. També la procedència dels líders rabassaires, durant la Segona República, ens assenyala que la vinya era el cultiu principal en els territoris actualment més industrialitzats del cinturó barceloní, com el Vallès o el Baix Llobregat.

A més de la seva adaptació als terrenys menys fèrtils, l'avantatge d'aquest cultiu és la fàcil conservació, emmagatzematge i transport dels productes que se'n deriven: el vi i l'aiguardent. Durant el segle XVIII, l'exportació d'aiguardent des dels ports del sud de Catalunya va ser un dels factors que va permetre l'acumulació de capital necessària per fer el pas cap a la industrialització.

La participació en els mercats internacionals s'evidencia per les conseqüències que va tenir la fil·loxera. La seva arribada a França va suposar una lucrativa oportunitat pels viticultors catalans, però aquesta bombolla no va impedir que l'extensió de la plaga pel principat signifiqués la desaparició dels cultius en moltes comarques. Aquesta crisi, combinada amb l'arrendament pel sistema de rabassa morta, que vinculava la durada dels contractes a la vida dels ceps, va precipitar una emigració massiva de població rural, que des de la ciutat només va contribuir a una tendència ja establerta, però que al camp va suposar un despoblament del qual no es recuperaria fins a les darreres dècades.

Així doncs, que Catalunya sigui i hagi estat terra de vins i aiguardents no només es reflecteix en els nostres paisatges i costums, sinó que també explica una part important del nostre passat recent, marcat per la industrialització i la concentració de la població a les urbs, uns processos sense els quals no podríem entendre la societat actual on vivim.